Marató de Copenague - 23 de maig de 2010

Com sabeu 2 angaues vam participar a aquesta marató una mica desconeguda amb un objectiu principal; evitar fer el ridícul cantant al Karaoke post-critèrium.

El resultat; ja a l'avió vam començar a practicar el " Susanita tiene un ratón...". No ens acabem de posar d'acord si el Toni farà de Fofito i jo de Miliki o a l'inrevés...

Copenague és una ciutat amb un evident encant turístic i això i el fet que presentava un circuit força pla, ens va fer animar d'emprendre aquest repte conjuntament amb el nostre company de club Javi Ramírez.

Tot i que a la fotografia anterior se'ns veu força contents, cal dir que per aquesta marató no em presentava gaire optimista; és la primera vegada que corro una marató a finals de maig, i normalment a aquesta època ja no ens queden gaire ganes de fer kms i ve més de gust fer curses més curtes o fins i tot una mica de pista. A més a més tampoc no feia tant de la darrera  marató a Barcelona . D'altra banda, fins a darrera hora no vaig saber que finalment em pogués desplaçar per uns problemes familiars que per sort es van solucionant. I per si no fos suficient teníem el volcà fent la guitza.

Per sort tot va anar bé, i dijous al vespre vam poder volar cap a Copenague. Divendres el vam dedicar a anar a buscar el pitrall i fer turisme. La fira del corredor era bastant senzilla, però vam poder recollir el pitrall sense cues. Per la nit vam anar a sopar a una pizzeria al Parc d'atraccions més antic del món que és el Tivoli i que és prou cèntric.  

Patejar-se una ciutat és sempre cansat i és molt millor fer-ho divendres que dissabte, el dia abans de la marató. Dissabte al matí encara vàrem fer una mica de turisme. Em podeu veure amb la cèlebre sireneta. Aquests danesos són la repera i com que actualment està a l'exposició universal de Xangai, vam posar una pantalla on es veia en directe la sireneta de Xangai.

Vam dinar a una pizzeria italiana, on com no pot ser d'una altra manera, ens vam trobar un grup de catalans, més concretament de Castellar i Vacarissses, que aprofitant el cap de setmana llarg, havíen decidit fer turisme. Ens van desitjar sort i ens van dir que si ens veien, ens animarien a la marató, com finalment va succeir. A la tarda mentre els que corríem la marató descansàvem a l'hotel, la Mireia es va dedicar a fer de fotògrafa per Copenague.

Com bé sabeu, el sopar pre-marató és tradicional de fer un bon àpat a base d'hidrats de carboni. L'efectivitat d'aquesta pràctica és prou dubtosa, però a mi m'agraden les tradicions, i per tant vam sopar uns linguini fruiti di mare, com que com diu el seu nom, estaven di puti mari. El sopar el vàrem fer en companyia d'uns amics de corredors.cat que també corrien la marató.

Va ser un sopar molt agradable, animat pels crits d'alegria del pizzero italià seguidor de l'Inter cada cop que en Milito feia un gol. Curiosament el cambrer era de Castelló i ens va comentar les excel.lències de la vida a Copenague.

S'ha de dir que, tot i que participàvem prop de 12.000 corredors, no hi havia gaire ambient de marató a la ciutat els dies previs. La sortida era prou a prop de l'hotel i no disposava de calaixos, la qual cosa va fer que ens haguèssim de colocar amb força antelació. L'hora de sortida era les 9:30 i es presentava un dia assoleiat i amb una mica de vent. Al final, però el sol va desaparèixer i el vent va bufar força.

Amb el Toni ens vam posar com objectiu intentar un sub 2h34' i evitar així el Karaoke, i per conseguir això la tàctica era semblant a Barcelona; sortir a un ritme prudent i còmode i en tot cas intentar apretar al final. El ritme escollit fou 3'40''/km i el vam respectar escrupulosament. La mitja en 1h17'25''que implica un ritme clavat de 3'40''.

Vam seguir al mateix ritme fins el km 32, on les cames van començar a notar el cansanci, i passàrem a córrer a 3'45'', un ritme que ens assegurava una marca final de 2h35', prou digne ja que el vent bufava en contra cada cop més. Finalment el Toni cap el 38 em va dir que marxés, que no es trovava gaire bé, i que ja arribaria. Vaig dubtar, però finalment, vaig decidir apretar i mirar si podia encara baixar de 2h35'. Vaig fer els següents kms sobre 3'30'' i tot i que el darrer km se'm va fer llarguet, vaig poder encara acabar en 2h34'51''. El Toni, va acusar aquests 4 darrers kms i arribà en 2h37'20''.

El nostre company Javi, que venia a la marató amb un entrenament escàs, no va voler seguir els nostres savis consells, i va pecar de voler córrer massa a la primera mitja.Passant en 1h21' va patir com mai havia patit abans per baixar de les 3 hores.

Resultats oficials:

16è Jaume Aragonès 2:34:51 ( 1:17:21) 3:40 3er 40-44

19è Toni Flores 2:37:19 ( 1:17:21 ) 3:44 5è 35-39

189è Javi Ramírez 2:59:25 ( 1:22:10 ) 4:15 46è 40-44

La conclusió final d'aquesta marató és que tot i que hi corre força gent és encara de segona divisió. El recorregut és força pla, però l'asfalt és molt irregular, es corre sovint per voreres i hi ha trams de llambordes. El circuit, tot i estar tallat al trànsit, es cola algun cotxe, i no disposa ni de la tradicional línia blava. L'organització es prou pobre; sense calaixos de sortida, una arribada on aprofien el rellotge del cotxe que obre la cursa per posar-lo a la línia d'arribada. Els avituallaments són amb gots d'aigua i sovint no és fàcil de prendre el gotet. La fira del corredor és correcte a nivell d'organització però força discreta. Finalment el nivell atlètic no és gaire alt; no contracten atletes d'elit i es va guanyar en 2h24'. Tot i així, enguany, i a diferència d'edicions anteriors, hi va haver un grupet força nombrós al voltant de les 2h30', entre elles la primera dona, una nord-americana ex-olímpica,  que fou setena amb una excel.lent registre de 2h30'.

A nivell personal, tot i no assolir l'objectiu inicial, força content. Un cap de setmana llarg amb bona companyia i la meva millor marca des del 2005.